Entrevista y vídeo de la Plataforma por la Soberanía Alimentaria

Estamos muy muy felices e ilusionadxs con la entrevista y el vídeo que nos han hecho desde el proyecto Talaia, de la Plataforma per la Sobirania Alimentària del País Valencià.

Muchas gracias por vuestro apoyo al proyecto y el cariño con el que lo habéis hecho todo… especialmente a Patricia Dopazo y a Anna Boluda por la entrevista y el vídeo, que compartimos aquí con vosotrxs!

Más info (valencià): Plataforma per la Sobirania Alimentària del País Valencià

Más info (castellano): Revista Soberanía Alimentaria

Revalorar i reproduir el secà. Entrevista a Mar Cabanes i Ignacio Mancebo, de la Cooperativa La Zafra

Després d’uns quatre anys dedicats a la consultoria i la dinamització agroecològica a Ciudad Real, en fa un que Mar i Ignacio van tornar al poble de Mar, Monòver (Vinalopó Mitjà), per a recuperar les terres de la seua família i iniciar un projecte de vida propi centrat en la cura de la terra. Han creat una cooperativa, La Zafra, i han començat per les vinyes i per l’elaboració de vi «fet amb estima».

 

A la fi d’aquest estiu, Mar i Ignacio van enganxar les etiquetes en les seues primeres botelles de vi per a la venda, d’un rosat anomenat Nu, sense vestits químics. Les van posar en caixes i les van carregar fins als mercats agroecològics propers. Diuen que eixe moment va ser dels més emocionants que han viscut fins ara, després d’haver cuidat tant tot el procés i cada botella: servir el vi perquè persones desconegudes el provaren, compartir el projecte de forma directa, respondre preguntes, rebre impressions, posar les botelles en les seues bosses de paper i, al final del dia, preguntar-se on hauria anat cadascuna, en quins moments i trobades participaria, amb quina companyia i en quin lloc. El missatge de la seua pàgina web és «vins fets amb estima» i és que, segons Mar, als ceps solament els falta posar-los nom.

Entre les terres de la família hi ha també ametlers i oliveres, cultius de secà característics de les comarques del sud, que també esperen mamprendre prompte amb la idea de transformar els seus productes per a donar-los valor afegit. La mel és un altre dels seus projectes més immediats i en l’única hectàrea que tenen amb regadiu volen fer horta i plantar fruiters.

Mar, com ha sigut la teua relació amb la terra i amb el vi al llarg de la teua vida?

Mar: La meua relació amb la terra ve de la infància. Les terres han pertangut a la meua família des de fa almenys cinc generacions. Sempre s’han dedicat a la terra, i encara que el meu pare ja tenia un altre treball com a electricista, els caps de setmana i en vacances anàvem tota la família al camp. Tots els meus records d’infància són del camp, de La Safra, gairebé cap és del poble; hi he tingut un vincle molt fort, per açò crec que sempre he valorat molt la terra.

A casa fèiem vi d’una forma molt artesana, una mica precària, però que a Ignacio i a mi ens ha donat una base de coneixement. Semblava que amb poc podia fer-se vi, llavors ha sigut més fàcil «atrevir-nos» a fer-lo. El raïm de la família s’ha portat sempre a la cooperativa, però cada vegada el pagaven pitjor. Per això, quan comencem a pensar de venir-nos i fer el relleu de la generació del meu pare i del meu oncle a la nostra, ens ho plantegem com un microceller.

Com vau arribar a l’agroecologia?

Mar: Jo vaig estudiar publicitat, però des de sempre he tingut molt clara la importància de l’agricultura social. El temps que vaig passar a Guatemala amb comunitats rurals també va influir. Va ser el 2004, encara no es parlava massa d’agroecologia ni de sobirania alimentària, però allí ja es practicava. La part més teòrica la vaig conéixer gràcies a una comissió d’agroecologia del 15M de Ciudad Real i posteriorment vam crear ASACAM (Agroecología y Soberanía Alimentaria en Castilla-La Mancha), una associació per a treballar projectes d’incidència política, formació i assessorament.

Ignacio: En el meu cas va ser per trajectòria acadèmica i professional. Jo sóc de Ciudad Real i allí vaig estudiar Enginyeria Tècnica Agrícola, encara que la meua relació amb el camp era testimonial. No m’agradava la carrera i només vaig trobar afinitat amb la gent que es dedicava a l’agricultura ecològica, però l’agricultura ecològica se’m quedava curta perquè li faltava posicionament polític. Quan vaig acabar d’estudiar em vaig quedar en la universitat com a investigador i vaig seguir acostant-me a l’agroecologia de forma autodidàctica fins que finalment vaig cursar el Màster d’Agroecologia. Juntament amb Mar i altres persones vam començar amb ASACAM.

La vostra trajectòria en l’assessoria de projectes agroecològics va facilitar la decisió de crear La Zafra?

Ignacio: Sí, va fer que tinguérem els arguments molt clars i que la part de planificació tècnica i econòmica fóra relativament fàcil d’aplicar en el nostre cas. Prenem la decisió gràcies a tres reflexions: en primer lloc, encara que a Ciudad Real ens dedicàvem a facilitar que la gent poguera dur a terme el seu projecte, ens abellia tenir-ne un de propi; en segon lloc, era complicat viure com a consultors en agroecologia; i, finalment, Mar sempre havia tingut ganes de tornar a La Safra i li preocupava que les terres es perderen. Sense aquest tercer motiu potser ens haguérem plantejat començar a Ciudad Real, però ací hi ha terres i facilitats.

Quins aspectes destacaríeu del projecte que esteu engegant?

Mar: A part que és un projecte on tot és artesanal, natural i sense químics, una de les coses importants per a mi és que puga servir per a trobar una alternativa i que no es perden les terres per culpa del model productiu que hi ha en aquesta zona. La majoria de famílies tenen encara terres amb olivera, vinya i ametler; avui és impossible viure d’açò. Ho mantenen les persones majors, però la nostra generació no seguirà perquè no compensa treballar per a traure 800 o 1000 euros bruts anuals per hectàrea… A mi em sembla interessant el projecte com a recerca d’un model que, de forma sostenible en el temps, puga cobrir les necessitats econòmiques de dues persones o d’una família modesta. El nostre model podria replicar-se en molts pobles, no suposa molt d’esforç i dues persones poden combinar-ho amb altres coses.

Ignacio: Jo destacaria l’escala de l’empresa, que en ser tan xicoteta és molt fàcil de replicar. Es tracta de cultius de secà, i açò és molt valuós perquè la immensa majoria del territori és de secà i cal revalorar-lo. M’agradaria fer un exercici de transparència i explicar quant gastem d’aigua, de gasoil, etc., perquè és molt poc.

Penseu que hi hauria gent interessada a replicar la vostra iniciativa?

Mar: És veritat que és molt difícil començar de zero perquè cal endeutar-se. Imagina’t: comprar les terres, un tractor, la nau, un lloc per a l’elaboració… La clau és que hi ha molta gent de la nostra edat que ja té tot açò de les seues famílies. Seria una solució econòmica i social per a moltes persones i s’evitaria l’abandó de terres. Els comptes ixen, però costa fer el pas. Ara produïm 1500 botelles, amb 5000 en podríem viure. Monòver té 10.000 habitants, hi hauria prou amb què la meitat comprara una botella a l’any, i si en compraren dos, podria haver-hi un altre negoci igual. Si ocorreguera el mateix amb el pa, la fruita, etc., aquesta seria una forma per tal que el món rural tinguera vida. Hauria d’haver molts projectes així, podrien donar eixida a molta gent i farien que es valorara el territori com una cosa viva i no solament com a paisatge.

Ignacio: A Ciudad Real ens vam adonar que la gent jove sí que vol dedicar-se al camp, però no hi ha espais que promoguen eixa inquietud, ni en l’àmbit familiar ni en els mitjans de comunicació. En els espais de formació es contagia l’entusiasme gràcies a eixe procés d’aprenentatge col·lectiu, però després, quan s’enfronten amb el seu entorn, es fan arrere perquè hi ha molta pressió: la gent s’hi burla, no troben suport ni confiança. Per a tirar endavant un projecte cal veure-ho molt molt clar i depén del cúmul d’experiències prèvies… és difícil que la joventut porte eines suficients en la motxilla per a enfrontar-s’hi. Al final fan allò més fàcil. 

Quina agricultura hi ha al vostre voltant?

Mar: Hi ha molts homes majors que ens diuen que l’agricultura no té futur. A més, no entenen el nostre model i pensen que estem jugant, però a poc a poc ja ens van tenint una mica de respecte. Són sentiments oposats: els agrada que hi haja gent jove, però no hi veuen molt de sentit.

D’altra banda, en la zona es van estenent els cultius superintensius i els grans propietaris locals van terres per a transformar-les en regadiu. Des de lluny es veu clarament la diferència entre el secà tradicional i aquest tipus de cultiu intensiu: regadiu, espatllera, plàstics, mà d’obra contractada (en molts casos, d’immigrants) i en condicions laborals molt precàries… El problema és que la gent no ho veu malament, perquè diu que almenys la terra s’hi posa a produir. És increïble veure com aquest model va avançant i arrasant amb vinyers antics, fins i tot amb ceps vells de gran valor que no ens va donar temps de salvar.

En aquest temps, heu pogut recuperar tècniques o sabers tradicionals per al vostre projecte?

MAR: Nosaltres no teníem ni idea de com s’elaborava el vi antigament ni com d’important era en aquesta zona. Ens ho van explicar un poc des de L’Almorquí, un projecte agroecològic proper i vam començar a investigar. Abans a Monòver quasi totes les cases de camp tenien un celler dins; cada família tenia la seua parcel·la, però anava a fer l’elaboració del raïm a les cases que tenien celler i després el venia fora. Queda poca gent que se’n recorde i ens adonem que no els hi hem preguntat mai. De fet, nosaltres hem aprés de forma autodidàctica, llegint-ne molt, fent-ne proves i visitant cellers similars al nostre.

IGNACIO: Parlen molt de quan s’utilitzava la tracció animal i açò és molt interessant perquè implica no solament el llaurat de la vinya, sinó també la cura dels animals —què cal sembrar per a alimentar-los—, la gestió del camp… Però sobre altres pràctiques de cultiu, cal tenir en compte que es tracta de persones de setanta anys i escaig, molt influenciades per la revolució verda, per això el que fem en les nostres finques, com les cobertes verdes, són coses impensables per a ells i, menys encara, el fet d’utilitzar al bestiar per a controlar l’herba.

MAR: També ens agradaria recuperar la cura de les ribes. Abans, quan venia una riuada o quan calia, tot el veïnat, de forma comunitària, col·laborava en la neteja de ribes i camins. Ara ja no es fa.

Per què vau triar la forma de cooperativa?

IGNACIO: Per principis. Teníem clar que la figura que triaríem havia de ser sense ànim de lucre i açò acotava molt les opcions, aleshores ens decidírem per la cooperativa. Ens identifiquem totalment amb els principis cooperatius: horitzontalitat, igualtat en les condicions de treball, etc. També és important que la gent que vulga llançar-s’hi entenga que no té per què fer una S. L., que es pot fer d’una altra manera i no deixa de ser un treball: pots guanyar-te la vida sense buscar benefici empresarial, però costa fer entendre el que pot aportar l’horitzontalitat en el treball i en els processos productius.

MAR: Ens sembla molt important que la forma jurídica del nostre projecte reflectisca els nostres valors i la nostra forma de relacionar-nos amb l’entorn i entre nosaltres. En aquest sentit, la cooperativa, a més dels seus principis socials, ens permet tenir una estructura democràtica i igualitària entre les dues parts que formem La Zafra. Molts projectes xicotets com el nostre, on treballa una parella jove, solen presentar-se sota la figura d’una persona autònoma, que moltes vegades és l’home, reproduint el mateix model de sempre: treballen tots dos, però solament cotitza ell. Crec que, encara que és més complex pel que fa a la seua estructura: comptabilitat, llibres, registres… És important que les persones que sustenten els projectes tinguen el mateix valor i els mateixos drets.

Com d’important és treballar en xarxa per al vostre projecte?

IGNACIO: Els reptes que tenim són polítics i socioculturals, no té sentit afrontar-los de manera individual. No hi ha solució en la cerca individual de respostes, açò ens porta a l’emprenedoria, un model competitiu i individualista que agreuja el problema. No hi ha una altra opció que treballar en xarxa perquè des d’un projecte no pots abordar-ho tot: normatives, canvi polític, canvi climàtic, circuits curts de comercialització… Participem en REAS (Red de Economía Alternativa y Solidaria), en l’SPG (Sistema Participatiu de Garantia) d’Alacant i en FEVECTA (Federació Valenciana de Empreses Cooperatives de Treball Associat). Volem incorporar-nos a la Plataforma per la Sobirania Alimentària del País Valencià i ens agradaria treballar amb xicotets cellers per a comprar els subministraments (botelles, etc.) i comercialitzar juntes, per exemple, perquè sent tan menuts tot ens ix més car. Som nouvinguts, però anem fent.

MAR: El treball en xarxa per a la comercialització en canals curts és fonamental. Ara venem en els mercats d’Elx i Arrels (Sant Joan d’Alacant), en una botiga d’Alacant (Espai Romero) i en les tendes de La Camperola (Elx i Santa Pola), tots dos projectes cooperatius, i la idea és fer-ho també en grups de consum, botigues i restaurants que entenguen el projecte. En aquests canals es crea un espai molt bo per a explicar d’on és el vi i què hi ha al darrere. Açò mai no deixa de ser activisme perquè segueixes treballant per un canvi social.

I amb aquesta dedicació com porteu la separació entre treball i vida?

IGNACIO: Jo sent que ara és menys conflictiu que quan treballàvem de tècnics. Aquest és un projecte de vida. L’oci i el temps lliure potser són conceptes molt capitalistes, pensats per a gastar diners i consumir.

MAR: Quan hem agafat vacances ha sigut per a visitar uns altres projectes. Per a mi podar un parell d’hores o eixir a fer un tomb per les vinyes o a veure el terreny dels ruscs quasi forma part de les cures; és de les coses que ara m’omplen més. Després d’aquests anys tenim la sensació que és part de la nostra vida, però d’una forma tranquil·la. Com a productora, tens altres ritmes, però hi veus resultats; és molt agraït. Et fan mal els renyons i els braços quan portes una estona podant, però mires arrere i veus tot el treball que has fet eixe matí i et naix un somriure.

Patricia Dopazo Gallego

Plataforma per la sobirania alimentària del País Valencià

Revista SABC

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *